Macià Pelegrí Sarlé: Caminem cap a la privatització de l’ensenyament públic?

Macià Pelegrí Sarlé: Caminem cap a la privatització de l’ensenyament públic?
Membre del Secretariat Intercomarcal d’USTEC·STEs

Què perilloses són les paraules!. El lema “educació, educació i educació” en boca de Tony Blai durant la campanya electoral de 2001 ens va fer pensar que a l’ensenyament al Regne Unit no li succeiria el mateix que a l’època Teacheriana li havia passat a la sanitat o al transport ferroviari: una privatització amb major despesa i pitjor servei. A la campanya més recent havia desaparegut sospitosament qualsevol menció a l’educació. Què ha passat en aquests darrers anys?. Les informacions que ens arriben són descarnades: les regnes del sistema educatiu públic han estat copades per un sector privat salvatge, excloent i discriminador. Ho podeu comprovar a l’article de Richard Hatcher “La escuela transformada en empresa” publicat al mes d’abril a Le Monde Diplomatique.

Aquí al nostre país, ben recentment ens vam trobar amb un nou govern nascut a partir d’un gran pacte anomenat del Tinell. La lectura pausada d’aquests pactes ens va recordar el lema laborista esmentat, fins i tot, en declaracions públiques, el nostre president l’ha repetit emfatitzant que una de les seves prioritats centrals és l’educació. Cal deixar clar, si mes no, que l’herència rebuda era enverinada: una llarga trajectòria de favoritisme descarat al sector de l’escola privada concertada, problemes de massificació evidents, un dèficit de construccions escolar públiques alarmant amb més de 20.000 alumnes en barracons, processos de ghetització escolar sense fre i una precarització preocupant de les condicions laborals en l’exercici de la tasca docent.

Després d’un curs ple d’iniciatives i normatives amb responsabilitat plena del nou Govern cal que ens fem una pregunta clau que pot semblar alarmista i poc realista però que creiem necessària: “estem caminant en la direcció inexorable de la privatització fins arribar a considerar l’escola com empresa?”. La resposta podria ser un no rotund tot i que hi ha uns quants símptomes que passarem a descriure que ens fan pensar que encara estem lluny però que la direcció ja està marcada.

En primer lloc la delegació de responsabilitats camuflada com una ingènua descentralització sense la corresponent aportació de recursos financers de caràcter permanent. Amb l’argument de fer l’administració més propera a la ciutadania es pretén traspassar competències educatives a uns consistoris insolvents i amb recursos limitats. Caldrà fer un seguiment estricte de la “creació de 30.000 places d’escoles Bressol” amb el barroer sistema de la subvenció i de la implantació del Consorci Educatiu a la ciutat de Barcelona, model pseudoprivatitzat de gestió educativa que pot significar un banc de proves a generalitzar ala resta del territori.

En segon lloc, i més a nivell de centres, el desmantellament d’una estructura orgànica participativa i amb competències plenes, per exemple, en l’elecció i cessament de la direcció dels centres ha donat pas a unes direccions meritocràtiques, amb un intervencionisme clar de l’administració tot plegat vestit d’arguments eficientistes com la “professionalitat i la especialització”. Mai en un procés d’elecció, que no selecció, de direccions s’havien produït tants conflictes. I per primera vegada hi ha direccions vingudes de fora del centre i que no són volgudes per la majoria del Consell Escolar i del seu Claustre.

En tercer lloc i no per això menys greu, s’està produint un fenomen que es podria anomenar com la renúncia col·lectiva a responsabilitats pròpies i inherents a la tasca docent. I el més greu és que el nostre Departament en lloc d’aturar-ho està donant arguments a aquest degoteig de desercions plenes d’escepticisme i perillós cinisme. Posem alguns exemples. Quan s’estan nomenant 1245 professors i professores (el 5 % de la plantilla) a dit per “atendre la diversitat” a l’ensenyament secundari s’està enviant el missatge simplista però evident que la elecció “professional” de la persona més adient a aquesta tasca donarà una resposta “eficient” a totes les situacions que la diversitat provoqui. Quan s’està completant el sou amb un suplement per la tutorització de l’alumnat estem caient en la mateixa perversió. Si es nomenen, també a dit uns 600“especialistes” —el curs vinent seran molt més— en l’acolliment d’alumnat nouvingut s’està entrepussant en el mateix roc.

La renúncia a responsabilitats que ens pertanyen com a col·lectivitat acompanyada d’un escapçament de les competències i poder de decisió de la comunitat educativa i l’aposta clara del Departament d’Educació per una fragmentació tecnocràtica a tots els nivell camuflada de “professionalitat, qualitat, excel·lència i eficiència” alimenten una deserció i desmembrament perillosos que podrà justificar en un futur no molt llunyà aquesta tan indesitjada privatització de l’ensenyament públic. De moment cal desconfiar de les paraules, rearmar-nos com a grupi fer un seguiment detallat dels fets, no sigui que anem darrera dels passos de l’ensenyament públic britànic.

La Mañana (reproducido en USTEC-STEs), 30/06/05